EN PERE I L’HELENA

Per Núria A. Aymar:

Quan va passar la porta de casa seu en Pere va agafar tant d’aire com va poder, va eixamplar els pulmons i va intentar expulsar la por del cos en deixar-lo anar.
Havien passat vuit mesos des que la Judit amb la maleta a la mà li deia que l’abandonava, que no suportava més el seu alè ni els seus petons i que aquell pis gran se li feia asfixiant .
En Pere va quedar doncs, en estat catatònic i li semblava que durant tots aquells mesos havia quedat palplantat a la sala d’estar d’aquell pis tant gran on la Judit se li havia acomiadat. Vuit mesos congelat en la mateixa postura i damunt els mateixos rajols del terra.
El dia que el dolor i la tibantor del cos i del pensament el van fer despertar, les teranyines li penjaven espatlles avall i als cabells embullats hi havien fet niu les aranyes. El dolor doncs, va ser el despertador, va ser la molèstia per al qui encara té son i vol romandre al llit.
D’esma va pagar el peatge a la sortida de Figueres. Va enfilar ruta sense ganes i el cotxe el va portar a veure el mar. En Pere no sabia gairebé allà on era però amb la presència llunyana de l’aigua, molt blava aquell dia, i el sol, es va trobar reconfortat.
Els caminants arribaven i enfilaven el camí de Santa Creu de Rodes. El llarg trajecte de la pujada els havia fet suar i apareixien als ulls d’en Pere descamisats i contents. Va seguir els pelegrins sense compartir l’eufòria i en arribar al poble, tot ja era preparat per rebre els participants. Bevien garnatxa i sucaven melindros als iogurts que l’organització del festeig havia ofert a tothom.
L’Helena, una dona de cara afable es va posar al seu costat i li va oferir un got de garnatxa.
-No he entès bé si el que es fa a Sant Pere són sardanes o castells… tu ho saps?.
En Pere va veure pampallugues als ulls i va sentir xiulets a les oïdes i quan es va poder refer, un somriure ampli i diàfan se li va dibuixar a la cara.
-M’ha semblat escoltar no sé què de música Folk… –va dir en Pere-
Havien passat vuit mesos des que la Judit havia marxat del pis gran que l’ofegava, uns mesos que a en Pere li havien esta robats de viure i de sentir, fins que el dolor el va foragitar de casa.
-i com dius que et dius? Helena…?